Destil·lat del punt de vista d’un propietari de la Serra

Bruno Entrecanales

El 80% de la Serra de Tramuntana està en mans de particulars, i qualsevol intent d’abordar els problemes de la Serra, de restaurar els seus valors naturals i culturals, i d’ordenar el seu ús, haurà de tenir en compte el punt de vista dels propietaris. Tramuntana XXI pretén incloure, com no s’havia fet abans, els interessos, necessitats i opinions d’aquests, juntament amb els de la resta d’actors relacionats amb la Serra.
En resum, i àdhuc conscient que tota generalització és imprecisa i discutible i que existeixen multitud de perfils i interessos de propietaris en la Serra, podem suposar que a un propietari-tipus de la Tramuntana, principalment li preocupen dues qüestions: 1) la rendibilitat de la seva propietat o minimitzar el seu cost de manteniment, desenvolupant les activitats agrícoles, ramaderes i forestals que li corresponguin; i 2) el respecte al seu dret de propietat, sense haver d’assumir personalment els impactes de l’ús públic, tant econòmics com de privacitat. Un model econòmic viable per la Serra de Tramuntana i un bon consens sobre les regles de joc són fonamentals.

L’abandó agrícola

La Serra de Tramuntana és un territori que fa tan sols cent anys s’aprofitava o es conreava gairebé íntegrament, i la utilització del qual ha anat conformant durant segles un paisatge extraordinari, recentment reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Lamentablement, l’abandó sofert durant les últimes dècades ha suposat la pèrdua de gran part del seu patrimoni cultural, social i paisatgístic, i podria dir-se que avui dia, excepte en molt comptades excepcions, l’activitat agrícola i ramadera que perviu en la Serra és merament testimonial i es dóna en la forma d’una “suma de jardins”, el manteniment dels quals depèn més de la capacitat de cada propietari per emprar recursos en la seva conservació, que de la rendibilitat mateixa de l’activitat agrícola.
Val la pena destacar el cas dels olivars, únics en la seva espècie per estar empeltats en peus d’ullastre preexistents, per la longevitat dels seus arbres i per l’ecosistema i el paisatge que al costat del bestiar oví generen, tal vegada el més característic de la Serra. Durant segles van ser la principal font de riquesa, i avui tan sols són productius, encara que no rendibles, un 20% dels quals l’eren fa un segle. Així i tot, els olivars segueixen sent l’element més important en la conformació del paisatge humanitzat de la Tramuntana, i la promoció turística de Mallorca no es cansa de parlar de la seva magnificència. Malgrat això, igual que ocorre amb altres cultius tradicionals, un patrimoni cultural i natural extraordinari s’està deixant morir per falta de polítiques decidides. I tot això, precisament i irònicament, al moment de major riquesa i benestar de la història de Mallorca. Opinem que l’administració i la societat haurien de reaccionar i desenvolupar un nou model de sostenibilitat rural que serveixi per recuperar i protegir el paisatge tradicional i que generi un teixit social diferent del que resulta del monocultiu turístic.

La massificació d’usuaris

Altre assumpte que preocupa a molts propietaris de la Serra és el concernent a la massificació d’usuaris i la falta de regles clares que regulin l’ús públic de la Serra, i ho facin compatible amb la propietat privada. Encara que el conflicte usuari / propietari no és nou, la realitat és que la situació ha empitjorat considerablement des que fa aproximadament 15 anys la Tramuntana va començar a convertir-se en un element clau en la promoció turística de la illa fora de la temporada de sol i platja. Desgraciadament, aquesta promoció no va venir acompanyada de mesures que anticipessin ni mitiguessin els efectes de l’augment d’afluència que pretenia generar, i que de fet va generar.
El nombre d’usuaris, excursionistes locals i estrangers, esportistes de diferent tipus, curiosos o visitants casuals ha experimentat un augment imparable, envaint itineraris públics i privats, sense distinció i sense consciència de quan hi ha drets i quan hi ha tolerància. La indústria turística, amb el suport de les administracions, s’ha dedicat a vendre una cosa que no li pertany, agreujant el conflicte entre propietaris i usuaris, dificultant un procés d’ordenació i regulació, perjudicant al medi ambient i empitjorant la qualitat de l’experiència dels usuaris als quals ha volgut afavorir. Davant aquesta situació de descontrol, no és d’estranyar que en la Tramuntana es trobin cada vegada més barreres tancades, més barreres insalvables i més itineraris prohibits, que ens allunyen cada vegada més d’una solució favorable per a tots els interessos legítims en joc. Si cada part busca només la imposició unilateral que li permet la conjuntura política del moment, caurem en una dinàmica pendular que ens allunyarà de solucions definitives i de consens.

Necessitat de protecció efectiva

Encara a risc de simplificar a l’excés, podria dir-se que en les darreres legislatures els governs autonòmics de dretes han utilitzat la Serra com a reclam turístic en lloc de protegir-la, mentre que als d’esquerres els ha faltat voluntat per protegir de manera eficaç un entorn si no venia aparellada l’accessibilitat.
Davant aquest estat de coses, convé pensar en solucions de consens que contribueixin a resoldre aquesta situació de bloqueig i facilitin avançar per una via de protecció efectiva del territori. ¿I si es pensassin fórmules en les quals l’administració arribàs a convenis amb propietaris per fer accessible el territori a canvi de recursos per a la seva conservació? Si fos possible articular aquestes mesures de manera generalitzada, els propietaris guanyarien a conseqüència d’un major ordenament de l’ús públic i per l’assignació de recursos destinats a la millora i manteniment de les seves propietats, i l’ús social i turístic de la Serra es veuria beneficiat per l’ampliació de la xarxa de camins i per la recuperació d’entorns fins ara degradats, potser i addicionalment incorporant en l’equació una diferència d’usos i de drets entre usuaris residents i turístics que es correspongui a les seves diferents aspiracions i expectatives.

Conclusió

Caldria establir multitud de matisos, excepcions i aclariments de tota mena a aquesta breu exposició que, sobra dir-ho, no pretén ser ni exhaustiva ni exclusiva. És possible, no obstant això, que l’exposat aquí reculli alguns dels temes que més preocupen als propietaris de la Serra, qualssevol que siguin les seves característiques particulars.

Des de Tramuntana XXI pretenem animar i impulsar les polítiques necessàries per aturar la irreparable pèrdua i la desaparició de milers d’hectàrees d’olivars i d’altres cultius tradicionals, perquè es promogui la recuperació del sector agrícola i ramader en el seu conjunt i, en definitiva, es recuperi o conservi la riquesa natural i cultural de la Serra. Si junts aconseguim que aquestes mesures es facin realitat, serà per al benefici dels propietaris i habitants de la Serra, dels mallorquins en general i d’una indústria turística que, directament o indirectament, també viu de la Tramuntana.
Així mateix, es fa urgent que l’administració prengui les mesures pertinents per establir unes regles de joc clares en la relació entre indústria turística, usuaris i propietaris de la Serra, que consideri drets i deures de tots, i que contribueixi a generar un beneficiós clima de confiança. Per això, des de Tramuntana XXI convidem a tots els propietaris a sumar-se a una iniciativa que pretén abordar els problemes des d’una nova òptica inclusiva que contempli l’oportunitat i la necessitat concreta del moment actual.
Només junts, superant prejudicis, dialogant i amb voluntat d’acord serem capaços de llegar a les properes generacions el nostre patrimoni en les condicions que, tant aquestes com un paratge tan extraordinari com la Serra de Tramuntana, mereixen.