La sostenibilitat no és un eslògan

Per Lluís Vallcaneras

Membre de la Junta directiva de Tramuntana XXI i col·laborador del CES

Sostenibilitat és una paraula que sentim molt sovint, aplicada als més variats temes i situacions. A la publicitat, va normalment associada a productes energètics, alimentaris o a vehicles; en el món de la política, s’aplica a quasi tot. Però, per centrar l’article, cal acudir al seu significat i valorar, en conseqüència, si s’aplica de forma correcta, sobretot, a l’hora de prendre decisions que afecten aspectes econòmics, socials o mediambientals. També és interessant fer una mirada retrospectiva per saber d’on venim per saber on anam en matèria de sostenibilitat.

Si acudim a la RAE, en la segona accepció de sostenible s’indica: “especialment en ecologia i economia, que es pot mantenir durant molt de temps sense esgotar els recursos o causar greu dany al medi ambient”. Sense ser tan asèptic, deduïm que es tracta de la satisfacció de les necessitats actuals sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves, garantint l’equilibri entre creixement econòmic, cura del medi ambient i benestar social. Aquest article el centrarem en aquesta darrera definició, aplicada al context mediambiental de les Illes Balears.

A la nostra comunitat, pel seu caràcter insular i eminentment turístic, ja fa molts d’anys que es va passar la barrera de la sostenibilitat. És cert que, en el seu inici, el turisme va constituir una font important de divises, però això tenia un preu: consum d’aigua, de territori, d’energia o augment dels residus de tot tipus. Però mentre el turisme no va assolir les xifres de les darreres dècades, es tractava d’un risc assumible. Però ja sabem com funcionen les coses a la nostra terra: cada any s’havia d’incrementar el nombre de turistes ja que, en cas contrari, es considerava que anàvem cap a una crisi. Així, ràpidament el tema turístic se’ns va escapar de les mans per ser dirigit des de l’exterior: estàvem en mans d’empreses a les que poc o res els importava que la seva activitat fos sostenible, sobretot des del punt de vista mediambiental, sempre i quan en generessin beneficis. D’aquesta manera es va entrar a dins d’una espiral que ens dirigia, clarament, cap al que s’anomena morir d’èxit. El turisme ja no generava divises i benestar, sinó que només generava divises. Cada any venien més turistes, la quan cosa es traduïa en un increment de les necessitats de personal i recursos. A 1990 les Illes Balears tenien uns 700.000 habitants, a l’any 2000 ja eren més de 800.000, a 2010 havien pujat a 1.084.000 i a 2020, malgrat la crisi, a les illes hi havia 1.215.000 habitants (un augment de 200.000 habitants cada deu anys a les darreres dues dècades). És fàcil imaginar que, amb aquestes xifres, els recursos de les Illes Balears varen ser clarament sobrepassats. Recordem l’episodi dels vaixells cisterna que eren utilitzats com a dipòsits d’aigua, o la més recent connexió amb la península amb cable elèctric.

La població va anar creixent de forma desmesurada, per la demanda originada pel turisme, ja que aquest no deixava de créixer. Per fer-nos una idea, indicarem que l’IPH màxim del mes d’agost de 2000 va ser de 1.543.160 persones, mentre que a 2019 va ser de 2.070.156, és a dir que, en el moment àlgid de l’estiu, la població de la nostra comunitat es duplicava. 

Però malgrat que les xifres eren clarament insostenibles, no hi va haver cap tipus de reacció per part del Govern, fos del color que fos, el qual es limitava a afirmar, en els anys immediatament anteriors a la pandèmia, quan la massificació era asfixiant, que la situació era simplement conjuntural, no estructural, quan les xifres de cada any superaven les de l’any anterior. Era una fugida cap endavant amb una bena posada als ulls.

La manca d’aigua era esmenada amb plantes dessaladores, les quals, a més de consumir importants quantitats d’energia, originen gran quantitat d’un altre problema mediambiental: la salmorra (a Formentera tota l’aigua consumida és dessalada); es varen “inventar” energia renovable convertint en  aquest concepte el 50% dels residus incinerats; el trànsit rodat va arribar a nivells de densitat que multiplicaven per 1,5 el de Madrid, mentre que es tancaven carreteres per sobresaturació i se’n ampliaven d’altres, amb el conseqüent consum irreversible de territori. A tot això es seguien fent campanyes de promoció turística en una situació que un periodista va resumir molt bé: “un teatro abarrotado no necessita promoción, lo que necessita es oxígeno”. Si  anys enrere el turisme ens havia portat benestar econòmic i qualitat de vida, aquesta havia desaparegut per complet i el primer trontollava després de la crisi econòmica de 2009. Els illencs ja no ens sentíem privilegiats de viure a aquesta terra, com passava anys enrere, sinó que ens sentíem tancats a dins d’una ratera de la que era impossible fugir. A tot això, tot aquell que s’atrevia a aixecar una veu d’alarma, era sistemàticament ignorat en el millor dels casos i ridiculitzat en els altres.

Però arribà la pandèmia i tot s’acabà de cop. Havia arribat el moment que tothom temia però al que ningú tenia previst posar-li remei. Posar tots els ous al mateix cistell té aquests inconvenients. La previsió no entra dins de les virtuts de cap corrent polític. Aleshores tothom va veure que havíem sobrepassat de llarg la sostenibilitat de la nostra comunitat i que s’imposava la necessitat d’esmena. 

Veient que des del Govern la reacció va ser poca o nul·la, es constituïren diverses plataformes per dissenyar el futur que volíem, per redreçar el rumb i tornar entrar en el camí de la sostenibilitat. Aquestes, a la vegada, s’ajuntaren en un important Forum de la Societat Civil, impulsat inicialment per una vintena d’entitats molt diverses del món de l’associacionisme ciutadà, l’ecologisme, el sindicalisme o l’economia, amb la intenció de dissenyar la reconstrucció de les Illes Balears. D’ell van sortint documents que abracen tots els àmbits econòmics, socials i mediambientals, en un intent d’aportar solucions consensuades en un moment d’incertesa. Tampoc hem d’oblidar l’important document, elaborat pel CES, anomenat Horitzó 2030,  un estudi sobre la prospectiva econòmica, social i mediambiental de les societats de les Illes Balears, on surten reflectits àmpliament els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides.

Però lluny d’haver aprés la lliçó, sembla que es té pressa per tornar al model antic i, en conseqüència, insostenible. Un gest que ja donava indicis de per on anirien els tirs, va ser el contracte que va fer el Govern a una empresa, de fora de les illes, perquè dissenyàs l’estratègia de futur en matèria de turisme, ignorant les moltes aportacions que, des de la societat civil, s’han anat presentant a l’Administració. Tampoc ajuda a la causa l’aportació d’algun autoanomenat gurú de l’economia illenca, afirmant que “Baleares debería tenir una visión región consensuada, que a dia de hoy no existe”, ignorant documents tan importants com l’esmentat l’Horitzó 2030 del CES. Si el que ha de donar llum dona fum, malament anam. En resum, s’està perdent un temps preciós per retornar la nostra economia a la sostenibilitat fent poc o nul cas a les aportacions que, de bona fe, emanen de la societat illenca.

Però ens enganyaríem si afirméssim que la societat de la nostra comunitat aspira únicament a la sostenibilitat. Hem arribat a un punt on la sostenibilitat, entesa en el concepte esmentat al principi d’aquest article, ja se’ns ha quedat curta. Hem anat tan lluny que ja no basta que la nostra economia sigui sostenible, sinó que hauríem d’aspirar a que sigui regenerativa; no cal que la situació no empitjori, sinó que ha de millorar el nostre estatus en els tres àmbits, l’econòmic, el social i el mediambiental. Per aconseguir-ho, almanco en l’àmbit mediambiental (en els altres dos també), el primer que es necessita són indicadors fiables o, millor encara, un indicador sintètic on es conjumini la situació de la nostra comunitat, amb el que puguem esbrinar, any rere any, la seva evolució i que, a més, sigui comparable amb la d’altres comunitats de característiques semblants a la nostra. Disposar d’aquesta eina simplificaria sensiblement la tasca d’elaboració de propostes. Ara bé, com hauria de ser aquest indicador sintètic?

Les condicions per que un indicador sigui efectiu són bàsicament dues: que sigui fàcil accedir a les dades i que aquesta acció tingui continuïtat en el temps. De res serveix tenir un indicador meravellós si no es pot disposar de les dades o si aquestes no tenen un flux temporal homogeni. Per altra banda, està clar que l’estructura hauria de ser piramidal: l’indicador s’ha de basar en uns quants àmbits de rellevància ambiental (energia, aigua, residus, etc.), cadascun dels quals ha d’estar integrat per una quantitat no molt gran d’indicadors elementals. La no existència d’aquest indicador sintètic, alenteix la presa de decisions. 

El resum que en feiem, de la hauria de ser la seqüència a seguir, és evident: disposar d’indicadors fiables, o millor encara, sintètics (sobretot en matèria mediambiental), elaborar, en conseqüència, les propostes pertinents i elevar-les als àmbits de decisió. Però tots sabem que tot d’això és paper mullat sense un Govern valent, receptiu amb els suggeriments que li arriben i amb una mira a llarg termini, capaç d’arribar a enteses amb les altres forces polítiques amb l’objectiu de tenir un full de ruta clar. Si tot es mesura en dates i resultats electorals, tot l’esforç de molta de gent compromesa amb la millora de la nostra comunitat no servirà de res, i després d’haver tingut una oportunitat d’or per redreçar el rumb, no ja a la sostenibilitat, sinó a la regeneració, ens trobarem en pocs anys en el mateix lloc de sempre, en el que la paraula sostenible no és més que un eslògan.

*Article publicat al núm 102 de la revista L’Altra Mirada.