Jardí de les delícies

Miquel Rayó

Presentació del llibre Barranc de Biniaraix. Cent porxos, cent històries, de Miquel Martorell Ramis. Can Balaguer, Palma, 18 d’octubre de 2019.

He llegit en els darrers mesos tres llibres que haurien de tenir lloc a la biblioteca de qualsevol persona amant de les coses mallorquines. Aquests són: Dalt del turó, d’en Climent Picornell, Les llegendes del centre del món, d’Andreu Ramis Puig-Gròs, i Barranc de Biniaraix. Cent porxos, cent històries, d’en Miquel Martorell Ramis.

No puc entretenir-me en la glossa dels dos primers, perquè ara el meu deure és presentar-vos el tercer; només puc dir que amb els tres comprendrem un poc millor l’illa i la seva gent, i acceptarem potser un poc millor que l’illa i la gent que hi descriuen són ja com un somni o just com el record d’un somni que se’n va dretament cap a l’horitzó de l’oblit. Són textos-testimoni. Un registre.

Barranc de Biniaraix. Cent porxos, cent històries és un testimoni que entusiasmarà els afeccionats a la Serra. És un text que, des de l’evocació inqüestionablement apassionada d’un entorn sotmès a pressions diverses i difícilment suportables, imposa l’optimisme: el Barranc de Biniaraix és un tresor del passat cultural solleric, i en Miquel Martorell afirma que és possible projectar-lo al futur. El llibre, aquest llibre, fa el primer que s’ha de fer sempre quan hom pretén proposar rescats de béns patrimonials: posar noms per saber de què parlam, i recollir les històries que li confereixen sentit. Sense noms i sense històries no hi pot haver projectes, perquè no hi ha fonaments.

He llegit aquest llibre dues vegades. La primera per plaer, la segona per preparar, espero que prou dignament, aquest acte. En la segona ocasió he pres moltes notes d’allò que, pàgina rere pàgina, arribava novament als meus ulls de cada vegada més astorats. Confessaré que aquests apunts en fulls d’un vell quadern configuraven en la meva mirada fantasiosa un quadre, una pintura: una versió menor i casolana d’El jardí de les delícies.

Barranc de Biniaraix. Cent porxos, cent històries és un inventari, diguem-ne, delirant, positivament delirant, de noms d’informadors i de propietaris, de malnoms, de topònims, de fites, de records, d’esforços, d’imatges, paraules, eines, activitats, animals, recursos… I és un inventari màgic, de prodigis. En aquestes pàgines, i permeteu-me que exerceixi durant trenta segons d’escriptoret petulant, en Miquel Martorell exposa un Macondo local (García Márquez), un bosque animado mallorquí (Wenceslao Fernández Flórez), un Andratx mític porcel·lià…

El Barranc hi és transformat en un lloc literari -i també plàstic, pictòric- amb identitat pròpia, amb límits físics definits, en un univers imaginari singular, amb personatges dotats d’ànimes potents, gelosos -molt gelosos del seu petit tros barranquer-, protagonistes de relats desvariats que es lliguen entre si com en una primmirada obra artesana de llatra.

Cameta, Marrutxo, Perico, Barber, Morlà, Na Porxo… Pas de s’anglès, pas des cable, pas d’en Careta, pas des moix… Can Pipa, Can Garbulla, Ca na Fusta, Cas Mestrutxo, Can Catí, Can Pa i Peix, Can Cada Dia… L’Ofre, es Cornadors, l’olivar de s’Alou, Son Torrella…

Pous d’aigua suada, talladors de cadastre, càrritx per fer-ne cartró o fermalls, ovelles transhumants que van fins al terme d’Esporles, oliveres bonyarrudes, carboners, caçadors de coloms, de perdius, de tords i de grívies (que arriben, se’ns diu, abans que els tords), de tudons, matadors de voltors (que cobraven de les autoritats 500 pessetes per animal mort), plantes endèmiques, pins i arbres de tota mena, saurins, gravilleres, negocis foradats, mules amb noms com Maria Antònia, Lau, Jordi o Pastora…, l’ase Tomeu, penjat de corrioles durant mesos per sanar-li les cames trencades, inventors d’helicòpters, coves d’enterrament prehistòriques, excursionistes perduts, escaladors accidentats, sequers amagats en covitxols o baumes, abelles, el so dels corns a migdia, homenets de colzada, gelosos també del Barranc, misterioses línies d’energia, alienígenes que penetren dins la font d’es Verger, coves amb alfàbies per recollir l’aigua indispensable, una pica amb sangoneres, tafones, cabres ara excessives, penyals que rodolen i esclafen porxos total o parcialment, anguiles que mengen coloms dins qualque gorg, filats que hom para entre les parets d’un gorg, okupes, Guàrdia Civils, contrabandistes, toses, guixes que es baten a garrotades perquè no hi ha prou espai per a una era on hi pugui voltar una bístia, nins Escoltes, gàbies ropiteres, fonts ocultes ni que fossin la cova d’Ali Babà, molinets d’albons per jugar-hi els infants, esquis per esquiar en la Coma de son Torrella, gloses i cançons del Barranc, fins i tot amb una Tragèdia d’un tord emigrant, i a la fi un ximpanzé capaç de treure’s espines amb pues d’argelaga…

Ja ho he dit: ens trobam davant un altre jardí de les delícies.

En Miquel Martorell exposa amb ordre el nom dels cent i més porxos, grans i petits, importants o modestos, restaurats o no, nom dels informadors que ha entrevistat -quina admirable i tenaç feinada!-, informació i descripció de cada porxo, les històries… Cada porxo és únic en una tipologia identificable. Porxos i camins i fonts i secrets i passos formen un conjunt complex com una xarxa de neurones. Només hi falta, en el llibre, una cartografia. No sé si està feta. Si no està feta, proposaré tot d’una que Tramuntana XXI estableixi qualque mena de beca perquè qualcú la faci.

És hora, però, que en Miquel Martorell, autor d’aquest llibre indefinible, i en Toni Font, barranquer com ell, ens parlin del Barranc de Biniaraix, d’allò que el Barranc encara pot ser si tots ens arromangam, expressió que, segons el Diccionari, a més de significar “Girar cap amunt la part inferior d’una màniga o d’un vestit, replegant-la damunt ella mateixa”, vol dir: “Resoldre’s a fer molta de feina o a obrar amb energia”. Amb el seu llibre, en Miquel Martorell, demostradament fener i enèrgic, ja ens ha dit com fer-ho.