Tots som assenyats perque ningu fa res
Joe Holles de Peyer
La Serra de Tramuntana de Mallorca és un espai geogràfic amb un valor incalculable que és imprescindible conservar. En això pareix que tots estam d’acord. La biodiversitat de la costa nord mallorquina és de les més altes de les nostres illes, els seus paisatges són dels més cèlebres i la seva història de les més riques, gràcies a l’àrdua dedicació de generació rere generació de treballadors del camp i de la pedra per condicionar un mitjà agrest i hostil, convertint-ho en un dels principals motors econòmics de l’illa de Mallorca. I mai han faltat els reconeixements: “Jardí de les Hespèrides”[1] per a uns, “lloc més bell del món”[2] per a uns altres; en 2011 la UNESCO va declarar la Serra de Tramuntana Patrimoni de la Humanitat en la categoria de Paisatge Cultural, consagrant-la com un d’aquells béns superiors d’importància cultural comuna per a tota la humanitat.
És indubtable que en els últims anys la Serra de Tramuntana s’ha convertit en un dels vaixells almirall de la nostra indústria turística i un reclam ideal per seguir ampliant l’oferta, la temporada i l’afluència a l’illa de Mallorca. Cada primavera es roda un nou anunci estrella en les seves arxiconegudes cales i carreteres. Cada estiu arriben més visitants a la recerca de bellesa, autenticitat i exotisme. I cada any semblam una mica més orgullosos de sentir-nos al centre del món.
Però mentrestant, la Tramuntana es mor.
La Serra de Tramuntana existeix tal com la coneixem gràcies a l’agricultura que durant l’últim mil·lenni s’ha desenvolupat en ella i aquesta agricultura està avui a punt d’extingir-se perquè ja no és rendible econòmicament. Pel seu estat d’abandó, més de la meitat dels olivars centenaris de la Serra podrien desaparèixer en menys de tres dècades si no s’actua amb eficàcia i decisió i no els fulmina abans la temuda Xylella Fastidiosa. En una o dues generacions, si no es prenen mesures contundents, probablement no quedaran pagesos amb coneixement per empeltar, podar i collir aquest tresor del qual tan orgullosos estem. I de la mateixa manera que no queden avui garriguers que vetllin per la salut de les nostres garrigues, aviat tampoc quedaran margers, que cuidin el nostre patrimoni de pedra en sec. I així, en ple segle 21, sota l’empara mediàtica d’organismes internacionals com la UNESCO, i amb milers de milions d’euros entrant i sortint de la nostra economia cada estiu, haurem perdut més de mil anys d’història i tradició. La mateixa que ens va donar a menjar en el passat a través de l’agricultura i ens dóna a menjar avui a través del turisme.
Si la Serra de Tramuntana ja no és lucrativa avui per la seva producció agrícola, sí que ho és com a reclam per al turisme, i a mesura que l’abandó agrícola es fa irreversible, la massificació turística ocupa el seu lloc consumint i esgotant a poc a poc el seu llegat. I la tendència va a pitjor. Amb l’última onada de “turisme viral”, hem obert de bat a bat les portes posteriors de totes les nostres vides, ara que les ubicacions i les intimitats es comparteixen amb coordenades GPS i milions de likes, cap racó del nostre món s’escapa a l’eufòria consumista. Després d’un altre any rècord per al turisme mallorquí, el fenomen de la massificació és el tema de conversa des dels bars fins al parlament. Amb embussos diaris en les carreteres de mitja Serra de primavera a tardor i cues serpentejants a cada cala, cada bar i cada mirador de moda, hem arribat a un punt de saturació que està enfonsant la qualitat de l’experiència dels visitants i la qualitat de vida dels residents. La despesa mitjana del turista a Mallorca baixa cada any. És evident que hem apostat per la quantitat per sobre de la qualitat. Si en els primers estius de crisi després de l’esclat de la bombolla immobiliària en 2008 molts mallorquins van plantejar la necessitat de renovar i millorar la nostra oferta turística per la qualitat de la competència en altres destinacions del Mediterrani, ràpidament aquestes idees van quedar enterrades i oblidades amb l’esclat de la primavera àrab i la desestabilització de tres quartes parts del litoral mediterrani. Si amb la creixent amenaça terrorista són pocs els que s’arrisquen ja a viatjar a Tunísia, el Marroc o Turquia, Mallorca ha decidit alçar-se orgullosament com a referent low cost del turisme del vell continent. En lloc de competir amb els Alps o els Pirineus, els Becs d’Europa, Baviera o Escòcia hem decidit vendre la Tramuntana com una extensió muntanyenca del model de sol i platja. Hem decidit convertir-nos en el jardí d’un “tot inclòs” que no valora el que som.
A Mallorca vivim del turisme i fa més de cent anys que som pioners mundials en aquesta indústria. No bastarien tots els bytes d’aquesta web per enumerar les coses bones que ha fet el turisme per Mallorca, i per això precisament no podem permetre’ns errors de càlcul que antagonitzin encara més a aquesta indústria posant a la societat contra ella i a ella contra la societat.
No podem seguir fent tan mal negoci amb la Serra de Tramuntana. Ens estem venent massa barat mentre hipotecam el nostre futur i si no aconseguim revertir la tendència, més ràpid que tard, esclatarà la nostra particular bombolla turística acabant per sempre amb la famosa gallina dels ous d’or. Pretendre un creixement il·limitat amb recursos limitats és tan absurd com pensar que un turista amb poder adquisitiu i interès en la cultura seguirà vinguent a una illa que aviat no recordarà ni la seva pròpia identitat.
És hora de prendre una actitud proactiva i posar a la indústria del turisme al servei de la societat i de l’entorn. El turisme hauria de ser l’eina que ens ajudi a rescatar el medi ambient i restaurar el teixit social, reactivant l’ocupació local de qualitat i fent que la Serra sigui de nou un lloc habitable per a tots. Però per a això hem de lluitar per atreure el tipus de turista que valora el millor de la nostra cultura i deixar de competir pel més baix de l’espectre. Necessitam turistes respectuosos, interessats a consumir productes de “km zero”, a gaudir de la nostra naturalesa de forma ordenada i disposats a pagar un preu just per fer-ho. Si els nostres visitants cerquen consumir autenticitat, donem-los experiències reals que serveixin per recuperar l’agricultura i l’entorn. Si vénen a gaudir d’un paisatge que ja no és rendible en termes agrícoles, però depèn de l’agricultura per al seu manteniment, caldrà ser creatius per trobar fórmules perquè una part dels diners que mou la indústria arribi realment a la terra que li dóna sustent. No parlem de turisme de qualitat si així no aconseguim posar-nos d’acord, però lluitem per atreure el turista que ens ajudi a ser com volem ser. Convertim-nos en els amos del nostre futur. Desenvolupem entre tots un model de turisme cultural responsable, el més sostenible possible. Si no ho feim, gairebé amb total seguretat, el turisme mateix acabarà per esgotar-nos i abandonar-nos quan ja no ens quedin bellesa, autenticitat ni exotisme que oferir.
Fa massa temps que sofrim en silenci veient com es fa malbé el millor de la nostra cultura. Miquel dels Sants Oliver es demanava fa més d’un segle “Per què ens plegam tan dòcilment a les circumstàncies? Per què ens conformam amb tot l’actual i ho trobam tolerable, i fins i tot bo, i oposem l’escepticisme més gran a tota innovació i només l’acceptam quan l’èxit es burla de la nostra derrota?”. Avui igual que llavors ens enfrontam a grans reptes i “únicament amb una gran fe i entusiasme és possible dur a terme les millores que els temps i les necessitats reclamen.” Oliver, en la seva lluita per modernitzar Mallorca i obrir-la al món, condemnava la peresa i l’egoisme que disfressats de seny i sensatesa bloquejaven el progrés. Avui les paraules del literat completen el seu cicle vital tancant el cercle i recobrant actualitat en el clàssic esdevenir pendular on en essència res canvia, perquè de nou sembla que “Tots som assenyats, perquè ningú fa res. Tots som sensats, perquè tots dormim el mateix somni. I a la veritat: això és ja insuportable. Es fa necessària com el pa nostre de cada, una irrupció d’insensats, de dements, d’oxigenats”; gent que sigui capaç de repensar el nostre model abans que morim d’èxit. I per això, com ell antany, avui “Jo em declar resoltament insensat”[3].
[1] Laurens, Jean Joseph Bonaventure. Recuerdos de un viaje artístico a la isla de Mallorca. Palma: José J. Olañeta Editor, 2006. 96
[2] Mimmi, Franco. Mallorca la isla de los escritores. Milán: Lampi di stampa, 2015. 18
[3] Oliver, Miquel dels Sants. Cosecha periodística (Artículos varios). Palma: Amengual y Muntaner, 1891. 107-108