Tenc 96 anys i vaig néixer a Bunyola, però quan encara era molt petita ens vàrem mudar a una finca, s’Alqueria d’Avall, on mon pare era majoral. Érem 11 germans. Quan tornàrem grans, que ja volíem comprar-mos alguna cosa, ens afanyàvem per anar a caçar, perquè el que guanyàvem dels tords era nostre. Els veníem i fèiem lladriola, per comprar-mos un vestit, o unes sabates. Això ho podíem comprar del que trèiem dels tords. A més fèiem feina com a collidores d’oliva, però els doblers de la venda dels tords eren per nosaltres. Anàvem a caçar a l’hivern, no hi havia txubasqueros ni katiuskes. 

Per novembre començaven a venir els tords, fins febrer. Cadascú tenia el seu coll. A les 6 del matí mos aixecàvem, el meu germà ja ens havia fet el cafè. Teníem tres quarts d’hora de caminar per arribar als colls. Crec que això de caçar a coll ho dúiem dins la sang, de veure-ho. De petites, acompanyàvem als nostres pares, o als germans. Tots els meus germans varen caçar amb filats, i les germanes també quan van ser grandetes.

La primera vegada que jo vaig caçar devia tenir 12 anys, i ja hi vaig anar cada any, cada temporada. El dematí anàvem a Son Nasi, a les 8 ja havien sortit els tords a agafar les olives. El capvespre de vegades hi anàvem també, amb el meu germà gran, que ja havia fet el jornal. Anàvem a damunt d’un coll molt alt i els esperàvem que sortien, anàvem amb una velocitat! Anaven als baixos a menjar olives. Nosaltres els agafàvem i els matàvem, i després els veníem. Caçats nostres no els menjàvem mai, ho fèiem per doblers, era per la lladriola.

Llavors, quan vaig ser casada, al meu home li agradava més que a mi. Teníem una botiga aquí a Bunyola i jo m’hi havia de quedar atenent. Però hi havia dies que deixava la meva filla, quan ja era grandeta, i nosaltres anàvem a caçar, “de gran dia”, li dèiem, perquè era al migdia. Ell caçava i jo matava els tords. Si feia molt de fred, teníem les mans congelades i no els hi podia esclatar el cap, els hi feia una mossegada amb la boca, al capet. No patien, era molt ràpid. Veníem els tords a un bar del poble.  De fadrina els doblers eren per mi, ja de casada va ser una altra història! Tot anava al marit, i ell disposava. Depeníem del “querido”.

Ja de casada no vaig poder anar a caçar quasi mai, tenia feines a casa. Enyorava molt anar a caçar! Tot i que fa molta peresa eh? Haver-te d’aixecar a les 6 del matí. Pujàvem a una muntanya molt alta, es veia Palma, i miràvem quin temps faria: si estava ennigulat o si feia vent, vèiem la panoràmica. Qualque dia tornàvem enrere, cap a casa, perquè feia tant de vent que no podies aguantar els filats estesos. Amb tot el que havíem caminat per arribar al coll! Ara, si feia bon temps, qualque dia agafàvem fins a 13 tords.

A mi el que m’agradava més de caçar més era el que guanyava. Totes les meves germanes caçaven, els germans feien feina els matins. Hi havia els colls dels senyors, no hi podíem seure nosaltres! Però ells quasi mai venien. 

Avui en dia no crec que hi hagi dones que cacin amb filats. Els homes encara van a la Comuna. S’ha avançat molt: els que jo tenc eren filats de malla, les canyes llargues, i ara les duen plegadetes. Jo encara tenc els meus penjats al corral.

Ara és diferent. A la meva època, fèiem la lladriola de tot l’any, amb el que guanyàvem venent els tords. Ara tenen per posar a l’olla, per fer un bon brou.

Jo tenc set fills. La meva filla gran, que ja té 70 anys, anava amb son pare a caçar amb filats. La vida que nosaltres vàrem fer, que anàvem de nines, per guanyar una pesseta, no l’han fet les meves filles. Elles ho han fet per entretenir-se, perquè son pare passava gust de dur-les a caçar. 

Ara hi ha moltes lleis per regular la caça, es pot fer uns dies, unes hores. Això ha canviat molt, anàvem en voler, durant la temporada. 

Estim la Serra perquè m’agrada molt caminar pel bosc. Ara ja no hi puc anar, però m’agradava molt anar a peu a dalt de la muntanya.