Sóc de Palma. Fa més de 20 anys que sóc marger. Jo no tenia interès a fer de marger, a la meva família ningú ho ha estat. Vaig estudiar Belles Arts a València i Barcelona.  Em vaig apuntar a les escoles de margers. Crec que per aquest ofici no s’ha d’esperar una vocació innata, et pots enamorar d’aquesta feina en el camí. 

Amb aquest ofici no et pots dormir, ses pedres no es posen totes soles. Però és cert que hi ha molta feina, tots en tenim. Els que fa molts d’anys que ho feim, tenim clients. Ara, margers cobram menys que un picapedrer o pintor per hora. Entram tots al mateix conveni, el de la construcció, però la nostra feina és molt més feixuga, i el sou no es correspon.

El que m’agrada és fer feina a l’exterior, veure com canvien les estacions, els diferents aucells i arbres, els paratges. Saps que les feines que fas et perviuran, la pedra és molt potent. Aquest sentiment de voler transcendir és molt humà. 

Quan li demanaves al mestre Xesc de Sóller, qui em va ensenyar l’ofici, perquè s’havia fet marger et deia: “perquè era lliure!”. Tenim un gran sentiment de llibertat, a foravila, amb la teva colla. Aquesta feina et manté actiu, estàs tot el dia caminant, agafes la senalla, puges, baixes… no t’has d’apuntar al gimnàs! Ara, has d’estar molt concentrat:  que el que fas queda. Aquest ofici si no l’estimes és molt feixuc.

He fet feina com a marger a Sud-àfrica i a Suïssa, i he fet intercanvis amb França, Grècia i els Estats Units, amb gent apassionada de la pedra en sec. El 2019 vaig ser reconegut amb el prestigiós premi R. H. Driehaus d’Arts a la Construcció. Vaig ser el primer marger en obtenir un guardó.

A la tardor del 2016, vàrem fundar el Gremi de Margers, per defensar el nostre ofici. El Gremi neix de la preocupació per la salut del nostre ofici. No està assegurat, la majoria de nosaltres hem anat a escoles de margers que avui no existeixen. No es respecta la tradició de la pedra, molt arrelada a Mallorca. Tots el que vam fundar el gremi mos estimam molt el nostre ofici.

No volem ser folklore. Els oficis tradicionals recullen un saber acumulat al llarg de generacions, que és immaterial, no és tangible, és un tresor.